Beers and byes

He descobert q no m’agrada la carn de corder picada...

...mes be me dona bossera instantania... Pq un dia, per equivocacio, vaig comprar “minced lamb”... creguent que era “minced beef”... i el pudor q feia la cuina mentre cuinava, era considerable... jo creia q la carn estava passada o algo... i no! Esq era de corder... La vaig tirar al fem ipso-facto! Pero no tenint prou, un dia, veig en the Hub “moussaka” per a dinar... i jo mmmm.... la vaig agafar sense dubtar. I qual fue mi sorpresa, q tb duia carn de corder! Jo creia q era de verdures! Nooooooo Noooooo... ajjj....

I un altre dia, havia de dinar soles en la uni, i me vaig dir “hui toca wok!”... i ale, vaig invertir 5 lliures en un plat de noodles amb verdures i pollastre... mmm... i el xic q m’ho estava preparant me diu “do you like spicy food?” (usease, picant)... i jo “ah... si”... craso error!!!!!! NO! Lo q jo crec q es picant en espanya, aci no es res. No digues mai q si a l’spicy food, pq ahi estava jo, sola, en la cantina, en el meu plat de noodles, i plorant com una malaena... pq picava tant, q ja no notava la boca, la llengua i part del nas. Pero jo ahi, com una campeona, m’ho vaig acabar quasi tot.

Parlant de calors... ací quan mes fred fa, mes descoca va la gent. Les xiques van en vestidet d’anar a la platja, pq lis agrada ensenyar carn a la menor oportunitat... i jo mes arrupida i mes tapada, com una weleta...

Pero passant a sentiments mes personals, si en el pis ja em sentia comoda, en la universitat molt mes. La gent de la meua oficina, i fins i tot del departament, ja va passar de ser “un mero companyero” a gent en la q compartir coses. Perque quan no tens mes q un ordinador per a dir coses a la gent q estimes, necessites algu suport emocional en forma de persona a la q palpar i sentir prop. I clar, jo agafe carinyo fins a una pedra d riu... i lo meu m’ha costat ara despegar-me pa vindre a Cambridge.

Dios! I en una d’eixes converses personals, me vaig enterar q Paula ixia en un xic punk-gothic! PQ??? Pq me va dir que volia un corpinyo de Camden! Q ella, tota xicoteta i modeseta q la veus ara, abans era gotica!

A primers de Juny vaig decidir lansar-me a la piscina, i proposar-li a Ana, la Phd portuguesa, d’anar al pub “The Crown” amb la gent del departament (ja q m’havien dit q era la costum de tots els divendres a les 5 p.m.. I quina va ser la meua sorpresa que en arribar, estava mes de mig departament alli. Tot mesclat: professors, becaris d’estiu, estudiants de doctorat, de post-doc... me va encantar eixa vesprada de divendres. Vam arribar a les 5.30... i ens vam alsar d’alli vora a les 11!! El pub se diu “The Crown”, i entre pinta i pinta anavem jalant natxos amb salsetes, creilletes amb toppings de formatge i bacon... tot sa, ja sabeu. Jo vaig ser capas de veure’m 2 pintes i mitja. La mitja va ser pq Ana, va dir q no volia mes q un suc de taronja, i li van dur un gintonic... aixi q vaig pensar, millor mitja pinta... I es q aci van a rondes (de les quals no em van deixar pagar ni una!)... Un dels estudiants alemanys, me va contar, q abans d’arribar aci no bebia mai... i que aci “hi ha molta pressio”... i ara veu com un cosaco!! Home... ell se’n faria perfectament 5 o 6 pintes... i anava com un rei.

Un altre descobriment va ser Adrew Meso... quin personatge. Ens va contar que va anar a un congres a EUA i, de rebot, va acabar en Las Vegas en un tipet q va coneixer a un dels sopars. I que es va gastar la pasta del congres en un casino, mentre el amic havia fet uns altres “amics” super raros, i jo q se... soles recorde q pa contar 10 minuts, va estar 2 hores! I que a un dels personatges li dien “as seen on tv”... ossiga, q eixe es el nom q posava en el seu DNI.

Tambe va ser gracios un dels professors, q en dir-li q era de Valencia, me va preguntar “oh si... coneixes a Manuel Perea??”... (clar q no... pq es de la universitat de valencia), pero mentre jo dia q no modestament, andrew i l’alemany es petaven de la risa i li dien tots cabrons: “si clar... es com si jo te dic a tu... coneixes a Dave Smith??”... i jo no podia aguantar-me la risa al vore-li la cara a l’altre pobre... tot xafat... aish... Pero ja veus, estudiants post-doctorals, fent-li bromes a un professor, de igual a igual. I es q en Royal Holloway regnava un bon rotllo increible... fins i tot volien fer un viatge junts...

El millor de tot va ser quan ja erem pocs, i les converses comensaren a desfasar, i parlavem de algo de fotos, i jo els vaig ensenyar una foto d’un conill q vaig poder fotografiar en sortir de la meua oficina... i de sobte, en una de les meues canviades de tema habituals de mi mundo, dic “pos nosaltres en la paella posem conill”. I Andrew, me mira i me diu: “oh oh oh... en esta conversa falten pasos... no me pots dir q has fet una foto a un conill, ahi tota tendra, i despres dir q els mates i tels menges!”... jajaja me descollonava. I tambe despres, quan li vaig dibuixar en la seua agenda els territoris on es parla el catala en Espanya... fent un poc de pais, i ell q no m’acavava de creure...

La tornada a casa no va ser tan graciosa... primer haguerem de deixar a Andrew i a Collin alli... pq no se volien menjar... i despres Nicoleta, la grega, me va dur en cotxe i ens vam perdre... i pa un carrer recte i despres girar a la dreta, va tindre q posar el GPS!!! Jajjaa... pobreta... mig hora q vam estar. Pero es molt maja. Me va dir q tenia una bici a Cambridge q me regalava. Ella treballa en l’oficina de Ana, la portugesa. Ana es la millor... li he pillat molt de carinyo. Me diu que el meu accent es “lovely”... jaja... i aixo q la meua professora de l’EOI me dia q havia de canviar l’entonacio... pero Ana diu q no, q li encanta escoltar-me parlar pq se sent “en casa”. I ara, fins i tot jo dic “lovely” (tambe una india en un badulake un dia me va dir “espanyola?” i jo... “si, com ho saps?” i diu: “per la manera q t’expresses i mous les mans...”... clar, els anglessos son menys expressius q una taula de planxar...).

En l’oficina hem arribat a ser 6... Jo creia q Sara, l’anglesa, es moriria d’un infart. Lo de Sara es molt estrany, pq es com si s’haguera obert al mon de les emocions nomes amb mi. En lo seria q pareixia... jeje... encara q jo la tenia cala des del primer moment. Pero en ningu mes. A Kieren, un xic nou, i Siobhan, la xica nova, els tenia calats. Primer la cadira q li la furtaven, i despres va pillar a Kieren usant el seu ordinador... I esq Kieren, no para de parlar! Es Kieren ruiditos. Jo me pixe, pero es la tipica persona q necessita fer ruidets cada 5 minuts... pa mi es com una radio. I de sobte, te parla en guatemalo i te diu “como esta usted?”, pq va passar 5 mesos alli on casi l’assassinen (es prou gracios quan ho conta)... I me diu “Sara me odia, que jo lo se”... jajaj.

Home, jo entenc a Sara, pq ella i Paula son les “fixes” d’eixa oficina... i bueno, el q va passar es q els darrers dies q vaig estar alli, no va vindre molt pq preferia treballar a casa. Pero he tingut mes bons moments amb ella, alguna de les meues “claraes”... com per exemple, quan li volia contar lo del xic q no esta be del cap en l’autobus, el q no parava de tirar-se rots... I clar, pense “eructo... serà eruct... eructing... no va a ser rotting...”. I li conte la historia del xic eructing... i ella me diu “oh, i love the expression erupting...”... clar, eixa no es la reaccio q jo esperava! Pero esq ella pensava q jo dia “erupting” (q es entrear en erupcio, com els volcans, pero q tb pots expressar quan algu explota)... i ella entenia q el xic xillava i tal... i despres no sabia com fer-li entendre q no, q rotava! (pero jo no volia fer el soroll i q se me catalogara com a serda)... i quan ho va entendre, ja no li va fer tanta gracia! Jajjaa... Jo creia q era una historia graciosa... pero weno, el humor angles no accepta eructes en les seues histories! Too much rude!! Lo bo, es q ara se q eructar es burp o belch... vocablos utiles donde los haya.

De Siobhan tambe m’he encarinyat al final... Vam passar una setmana prou unides, pq li vaig ajudar a fer uns dibuixos per a una tasca de auto-presentacio, i li vaig ensenyar a emprar el photoshop... en espanyol! Pq nomes el tenia en el meu portatil, i clar, ella dia que ja sap espanyol “cortag, pegag, capa!”... jeje Esq es molt bona, el humor irlandes no es com l’angles! Un dia dinant, va passar un tio molt mudaet, pero amb un jersei de pico (pero molt de pico, fins a l’altrura dels mugrons!) i ensenyant tota la pitera peluda ... i jo me vaig quedar mas q anonadada de semejante exposicio publica del seu pecho-lobo... i clar, ella no tant. Se va riure, pq les pintes del pijet eren de riure, pero no massa. I clar, li vaig preguntar com estava l’assumpte de q els xics en Anglaterra es depilaren... i me va mirar en cara de “que dius?? Te referixes a l’esquena, no???” i li vaig dir q no, q jo tenia amics q se depilen cames, axiles, etc... i me va dir q aci no, q aixo es “gay thing!” jajjaja... I es veritat, aci, si eres un xic (i no eres de cap “tribu urbana”) van molt mes naturals, sense metxes ni depilacions... i les xiques (repito, si no son de cap tribu urbana), van de mari puris! Amb vestits de campana i flors... Pero al final Siobhan tampoc estava a la meua oficina... la van canviar pq “algu” va protestar de q erem massa... i ella diu q vol tornar pq es l’oficina dels “restos de festa”! jajaj... pq tot el q sobra de les tea parties (galetes, papes...), va a parar alli... i en el despatx on esta no hi han biscuits...

I despres esta Sharon, la summer student de Courtenay (la meua supervisora). Tb es molt maja, i pal seu cumple Courtanay se va currar una festa i va fer una tarta casera (amb frambueses, crema i xocolata.... dios! Q bona estava...). Pq aci qualsevol excusa, es un motiu per fer una tea party... ja podrien aplicar-se la mitat del rollo en la Uji... me rio de janeiro... segur q me posen la tesi pal dia del meu aniversari!

He d’explicar q el motiu de q estiga en Cambridge ara, es pq Courtenay esta embarassada i pillava la baixa per maternitat la darrera setmana de Juny. Aixi q, Sara i jo, amb una excusa mes q excusada, li vam preparar una tea-party sorpresa per a dir-li adeu el seu darrer dia. Bueno, no va ser molt sorpresa pq la secretaria del departament, li va enviar el mail convidatori tambe a ella ... jeje... i la dona ho negava, pobra, pero si se va entarar pq abans del mail, no podia quedar eixe dilluns, i despres del mail, va dir q si, q claro q podia.... Jo eixe dia vaig fer muffins (malaenes en valencia) casers de poma, canella i anous! Toma ja! Q bons... van triomfar com un egua! Vaig fer uns 30... (transportats en el bus en una caixa prestada dels invents de Jason...) pensant q sobrarien... i no! Els q van sobrar, la gent s’arrimava a mi disimuladament i me dia “me puc endur un parell a casa?”... i jo “home clar!”... i en tant home clar, home clar, ... me va quedar una pa mi :-) Pero jo estava tota satisfeta... a mes hi havia un rollo pique Sara-Jo, pq ella havia fet una tarta de xocolata i jo els muffins... i tothom deia q el millor de la festa eren els muffins!! Jajjaa... i quan ho va dir la ultima persona, jo vaig fer un “toma ja!” de brazo... i Sara me va mirar en odio (pero de conya...). Ah! Tambe li vam fer regalets no menjables... jo li vaig dibuixar una postal q posava “Wellcome new mum” amb abelletes i animalets, i la gent ho va signar. Sara li va comprar joguets pa la nena, i tal. Va ser prou emotiu... pero nada de abrazos y besos!!! Tot verbal i molt lovely. El cap de departament, Johanes, me va dir si jo havia dibuixat aixo, i en dir-li q si, me va dir “t'hauriem de fitxar aci, q eres molt polivalent, dissenyes postals i tot”... jo, sonrojada pel comentari, nomes se m’ocurreix dir-li “clar, en tots els departaments de psicologia fa falta una dissenyadora de postals”... menos mal q li va fer gracia! I es q Johanes, tampoc es angles... es alemany :-)

Despres de la festa, Courtenay un dia, me diu “this is for you, my dear”... i era un sobre... jo vaig pensar (diners? Un cd en fotos de la festa??) i no! Era una “Thank you Post-card!”... jajaj... Esq son tan complidors... era la seua manera d’agrair-me haver colaborat en la prepararcio de la seua festa. Ja veus! Es bonico, pero el q nosaltres expressem en un abras, o un bes... ells ho fan per escrit. Son formes distintes, igualment valides, per supost, pero distintes.

Gracies a Ana, vaig coneixer tambe a la gent del seu despatx: Nicoletta (grega), Sebastian (alemany), Afshin (india), Helen (xina)... me van convidar a anar en ells a sopar a un italia un dia. I com no, me van donar el facebook!! Pq aci, si no tens facebook, no eres nadie. Eixe dia me vaig adonar q tenia un monto de plans! I q mola molt estar en contacte en gent del mateix departament, pero de diferents arees de coneixement... pq parles, t’ajudes, te dones idees, etc. Fins i tot participen en els seus propis experiments... jo vaig fer el de Nicoletta, de reconeixer expressions facials, i me va dir q ho vaig fer perfecte! Toma ja!

I per ultim, la ultima adquisicio de la meua oficina: Cristiwisty! Jeje... va ser molt gracios... quan ja creiem q estavem petats de gent en l’oficina, un dia arribe i hi havia una xica rubia nova... I jo li dic tota correcta (donant la ma, mai dos besos!)... “Hi, how are you? I’m Clara” i ella “oh, I’m cristina, nice to meet you”... i jo li dic “eres espanyola?” i ella “si...”... jaja.... Total, q era de Madrizzzz, nada mas i nada menos. Ha resultat ser un gran recolzament pa mi i jo pa ella en les 2 darreres setmanes. Al principi me va donar pena, pq me sentia identificada en com se sentia, pq jo havia estat igual les primeres 2 setmanes (en una residencia en q la gent no parlava, sense saber on anar a comprar...)... pero ella estava un poc mes verda q jo! Se creia q una lliura eren 2.5 euros! I despres d’estar discutint mig hora, i vore q no, q jo tenia rao, va descobrir q tenia mes pasta de la q se pensava! Ella q estava comensant a pensar q el banc l’havia timat... i resulta q en volta de 70 bitllets de 10 pounds, tenia 70 bitllets de 20 pounds! Es la tipica xica q tot li sembla be, i es super-happy! Te 33 anys, pero sense reparos de fer el loco i plantar-se un gorro de cocodrilo dandee un dia de festa... jeje. Molt be en ella, me va contar q fa bici en la filla major q ixia en Medico de Familia, i q era amiga de Rebeca Loos, la de Beckam!! Jajjaja... era super raro... pq quan acabavem el curro, anavem a pendre una cervesa... i ens contavem histories, i ella me contava lo de la rebeca loos com si jo li contara la historia d’amor d’una amiga meua... i jo ahi “claro... claro...”. Pero be... tambe va ser gracios que ella estiuejava en la platja de Piles!! (Piles beach, com apareix al google maps...) i anava al Oliva-va, i enten el valencia perfectament. No el parla, pero l’enten. I es molt bonica, pq un dia arribe i m’havia comprat la meua cookie preferida i un cafe.

Pos Cristina venia com jo, a passar 4 mesos, pero al final nomes s’ha quedat fins a q jo me n’he anat... pq dia q no aguantava mes. Ella i jo se quedavem les ultimes, anavem a pendre algo, i aixo li omplia el dia. Q per cert,... se va estranyar quan vaig demanar una pinta “sancera”... diu “ui.. todo eso te bebes? Debes de estar acostumbrada...” jajaj... no lo sabe ella bien. Pero ara diu q se trobava sola i s’ha tornat a Madrid. I es que la universitat donava un poc de asquet la segona quinzena de Juny... primer van tancar The Hub (q dius... millor... fuera tentasion de cheese-lemon-cakes i cookies...) i no tenies on anar a menjar... despres cada dia tancaven la uni mes pronte!! Home!! Un dia, ve el tipet de seguretat a les 6.30, i me diu, ale fora... Al dia seguent a les 6... i l’ultim dia a les 5.30!!! I eixe dia, a mes, el tipet de seguretat va intentar lligar en mi cual casanova...: 1) eres espanyola, de q zona? 2) q estudies? (grata pregunta estant a l'edifici de psicologia... 3) fas algo "especial esta nit"? (dioz! q “I miss the bus!! a lot! Bye!”).

I clar, amb tota esta mandanga de gent i petits detalls, i dia a dia, m’ha costat un munt despedir-me... I me dien q no volien q me n’anara, q vindran a vore’m a Cambridge, o q farem viatges als paisos dels quals cadascun som... pero ja se sap, q aixo moltes vegades queda en paraules... pero mes val aixo q res! I aixi, la meua despedida de la gent d’alli, ha sigut com una boda gitana... casi una setmana de esdevenimientos multiples:

Primer, vam fer la despedida oficial en casa de Courtenay ( a Oxford)... mes q una festa, era una reunio on contar-nos diferents coses del treball: sara va fer una exposicio de la seua futura tesi, sharon va parlar del q fa amb courtenay i jo vaig exposar el poster q presentare a Edinburgh. Molt wai, pq ens vam donar idees les unes a les altres, tot entre te i te... Vam comensar amb te i brownies (fets per mua!) a les 12, vam fer exposicions, vam dinar un super menjaron vegetaria (pq Sara no menja carn i Sharon no menja peix) consistent en ensalada de col, quitche de carabassi i tomaques seques i creilletes al forn amb oli d’oliva... vam acabar les exposicions... no sin un poco de vino... i al final, pa sanjar l’acte, ens vam menjar un pastis q era gloria bendita... xocolata, mascarpone i maduixes gegants... Oh my god! I en eixe moment, va i me donen un regal i una targeta... jo no m’esperava res, donat q encara quedava una setmana pa anar-me’n... i me vaig posar mig a plorar, tota figa... Era una bufanda de la universitat (q pica com un deu... pero la posare a l’habitacio) i una targeta firmada... Quin dia... al dia seguent estava tota “insolacionada” pq de tant de te en el jardi, me vaig cremar un poc... (possible, burned in England??)... i trista, pq no tornaria a vore a Courtenay i s’ha portat la mar de be en mi.